17 de desembre de 2010, Sidi Bouzid, Tunísia. Un jove estudiant es crema viu en una manifestació pacífica contra el règim de Ben-Ali, dictador del país tunisià des de fa 30 anys.Així es com va començar tot. Aquell estudiant, ara anomenat el pare de la revolució i mort en gener d’aquest any, no sabia que aquell acte portaria a un dels fets més importants dels últims anys: la democràcia al països islàmics. Però, tot té un preu: la mort de centenars de persones per defensar la llibertat.
Com ja hem dit, tot va començar a Sidi Bouzid, però la ira popular es va expandir fins arribar a l’extrem de que tot Tunísia, inclòs l’exèrcit, que es va unir al manifestants. Ben Ali va fer tot el possible perquè el poble es calmés, com per exemple prometre cent mil llocs de treball o anunciar la seva retirada pel 2014, però tot va ser inútil. El 14 de Gener de 2011, gairebé un mes després, Ben Ali es va anar de Tunísia degut a una macro-manifestiació a la capital amb grits de Ben Ali fora!.
Però això seria només el començament. El virus Tunísia es va expandir a Egipte on Mubarak, dictador des de fa 30 anys, va patir el que temia: que comencessin les revoltes al seu país.
El modus operandi va ser el mateix que a Tunísia. En el 25 de Gener de 2011, conegut com el dia de la ira, els manifestants van començar una revolta pacífica per queixar-se de la corrupció produïda per Hosni Mubarak, dictador d’Egipte des de fa 30 anys. Però per culpa dels disturbis, la manifestació va passar a ser una massacra, produint més de 365 morts entre civils i policies.
I ara, el conflicte s’ha traslladat a Líbia. El 15 de Febrer, van començar les protestes contra Muamar al-Gaddafi, mandatari absolutista de Líbia des de 1969. Els manifestants, concentrats a Trípoli queixant-se del pocs drets que tenen, es van fer amb el control de Bengasi, però el dictador va respondre amb forts disturbis matant a 170 persones.
A diferència de Egipte i Tunísia, no tot el poble ni tot l’exèrcit està amb el poble, dividint el país en dos parts: Els revolucionaris i els que recolzen a Gaddafi, fent que pràcticament Líbia estigui submergida en una guerra civil. Fins i tot han desaparegut 4 periodistes, fent que el conflicte agafi un grau internacional. I a més, l’OTAN a intervingut finalment en Líbia amb missió Odissea a l’alba. Hi participen alguns països de la Unió Europea com Espanya o França i els Estats Units, agreujant la situació molt més.Encara no es sap en que pot acabar aquesta macro-revolució islàmica, doncs els radicals podrien arribar al poder i provocar un gran conflicte internacional. El que es sap amb certesa és que per fi el poble ha agafat força i potser aquests països podran gaudir d’una mica de llibertat.
